Per començar la sessió, anem a repassar la veu apresa en la sessió anterior.
Un cop l'hem cantat, la cantem sobre
l'àudio.
PARTITURA 1
ACTIVITAT 2: Aprenem segona veu
Continuem amb la cançó, aprenent la segona
veu, la veu de soprano. Per a això, ho fem de la mateixa manera que la primera
veu, el professor canta i els alumnes repeteixen.
ACTIVITAT 3: Cantem a dues veus
Un cop apreses les dues veus, fem dos grups
a classe. Un grup interpretarà la veu de soprano i un altre la de contralt.
Després vam canviar les veus, perquè tots
els alumnes tinguin oportunitat de cantar les dues.
Un cop assimilat el funcionament, cantem
amb el reforç de l'àudio.
PARTITURA 2
PARTITURA 3
ACTIVITAT 4: Formem un cor
Per finalitzar la unitat, us col·locareu a classe en posició de cor. A continuació, aprendreu i podreu saber que la veu de soprano es col·loca a
l'esquerra del director i la de contralt a la dreta quant canten.
Un cop col·locats, anem a cantar la cançó amb el piano.
El
vehicle utilitzat per a la comunicació oral és la veu.
- La
veu és el so que es produeix quan l’aire que retorna dels pulmons passa per la
laringe i, seguint les indicacions del cervell, fa vibrar les cordes vocals.
- La
veu és un instrument que no és visible, i les seves possibilitats són
específiques de cada persona.
1.1 COM
FEM ELS SONS DE LA NOSTRA VEU?
Perquè
es produeixca so hi ha d’haver algun element en vibració. En el cas de la veu,
la vibració es produeix a les cordes vocals.
Per
a produir aquestes vibracions l’aire ha de seguir un camí determinat:
·Inspiració: entra pel nas
o la boca fins als pulmons (per a fer la funció de la respiració)
·Expiració: l’aire surt
pel nas o la boca. En aquest camí de tornada es pot produir el so si les cordes
vocals es contrauen i entre en vibració per la pressió de l’aire que surt.
En
la veu distingim 3 funcions bàsiques per a la producció del so són:
-Respiració. Està implicat tot l’aparell respiratori:
boca, nas, pulmons (emmagatzemadors i impulsors de l’aire cap a l’exterior) i
diafragma. Ja hem
comentat que sense l’aire no podem provocar les vibracions de les cordes
vocals.
-Fonació. Aparell fonador: laringe, cordes vocals (dos
plecs musculars de la laringe que delimiten la glotis i que es contrauen i
vibren quan hi passa l’aire que prové dels pulmons; aquesta vibració és la que
produeix el so).
-Ressonadors. Cavitats de ressonància: cavitats facials,
cavitats cranials, faringe, pit. En una bona emissió de veu, tot el cos
funciona com a ressonador del so produït a les cordes vocals.
Quan
es parla o es canta, la part del cervell que controla aquestes funcions fa
contraure les cordes vocals de manera que en passar l’aire que ve dels pulmons,
aquestes vibren. Es genera així la veu.
-La veu parlada i la veu cantada
En la correcta utilització
de la veu s’ha de tenir en compte: una respiració correcta, una dicció clara i
una bona expressió.
2.LA CLASSIFICACIÓ DE LES VEUS
Al llarg de la història,
s’han fet diverses classificacions de les veus humanes. La més habitual és la
que prové del món de l’òpera, i que es basa en les tessitures vocals.
Tessitura: extensió o
àmbit sonor d’una veu o d’un instrument. Conté les notes que pot produir
normalment.
Segons la seva tessitura,
les veus es classifiquen en:
VEUS FEMENINES:
Les veus femenines es divideixen en tres classes:
Soprano
És la veu més aguda, es distingeix per la seva
facilitat i espontaneïtat en el registre agut. Són veus potents en el agut i
més dèbils en el registre greu. Canten habitualment des del do3 al la4.
Mezzo soprano
És una veu que no té els aguts de la soprano ni els greus
de la contralt, i en canvi té un registre mig molt expressiu i ple. La seva
tessitura habitual és del la2 a un fa4.
Contralt
És la veu femenina més greu, en aquest registre la veu
sona potent i rodona. La tessitura habitual abrasa del sol 2 a un re 4.
VEUS MASCULINES:
Les veus masculines les podem classificar en els grups
següents:
Contratenor
És la veu masculina més aguda, amb un registre sobre-agut
notable. Canta a la tessitura de les contralts.
Tenor
És una veu amb facilitat per els aguts i amb uns greus
poc potents. Tenen la mateixa tessitura que les sopranos però una octava
més greu ( del do2 al la3).
Baríton
És una veu a cavall entre els tenors i els baixos. La
seva tessitura és com en les Mezzos de la1 a fa3 , però una octava inferior.
Baix
És la veu masculina més greu. La seva tessitura
coincideix amb la de les contralts però una octava més greu (sol1 a re3)
VEUS BLANQUES
S’anomena així a les veus dels nens i nenes i també a les
veus femenines.
LES VEUS
INFANTILS es classifiquen de la mateixa manera que les
veus femenines: sopranos, mezzo sopranos i contralts. La tessitura més habitual
en la que canten els nens/nenes a les escoles va del do3 al mi 4.
En la seva
funció musical, la veu pot fer el paper de solista o bé combinar-se amb altres
formant part d’un grup que pot anar d’un nombre reduït de veus a la gran massa
coral.
També hem de diferenciar
entre cantar a una sola veu, és a dir, fent plegats la mateixa melodia, el
resultat d’això és la monodia, i cantar a vàries veus, fent el que
s’anomena polifonia, en aquest cas les veus estan distribuïdes
d’aguts a greus en els diferents grups que hem anomenat abans.
La cançó és
l’expressió musical més primitiva de l’home. Des de la prehistòria totes les
expressions sentimentals: crits bèl·lics, manifestacions religioses,
crits d’alegria i triomf per la caça, de desesperació per la mort... van anar
evolucionant fins a donar lloc a danses i cançons.
Les cançons
varien d’una època a una altra, en els diferents països i grups social però
totes conserven el seu caràcter de circumstància i una construcció senzilla i
fàcil.
Dintre de les
agrupacions de veus podem destacar les corals, que solen
interpretar obres escrites a quatre veus: sopranos, contralts, tenors i baixos,
per això s’anomenen” cors mixtes”. També hi ha cors
masculins; cors femenins i cors infantils.
3. LA CANÇÓ, PRINCIPAL EXPRESSIÓ DE LA MÚSICA VOCAL
- Cançó: composició musical breu composta per
ser cantada.
- Música vocal: aquella on
pren part la veu, malgrat que hi hagi instruments que l’acompanyin. Dins la
música vocal, la cançó, amb totes les seves variants, ha estat molt utilitzada
al llarg de la història.
Per a més
informació podreu consultar aquestos enllaços:
Unconjunt
vocalés un grup de persones que fan conjuntament
música vocal, ja sigui amb acompanyament instrumental o sense (en aquest cas
parlem d’una agrupació “a
capella”, o sigui, només amb veus humanes).
1. Classificació dels conjunts vocals
Els conjunts vocals es poden classificar de
dues maneres: segons els tipus de veus que els formen i també segons la
quantitat de cantaires que hi ha.
1.1 - Conjunts vocals segons els tipus de veus
·Conjunts de
veus iguals. Són agrupacions que
tenen només un sol tipus de veus: o bé són totes masculines (tenors i baixos) o
bé són totes femenines o infantils (sopranos i contralts).
oQuan es
tracta de veusfemenines o infantilsparlem de conjunts de veusblanques(cor de dones, corals infantils,
escolanies…)
oEn el cas de
les veusmasculinesobtindrem veus més greus (els cors
Clavé en són un exemple)
·Conjunts de
veus mixtes. Combinen les veus
masculines i femenines. Aquest és el tipus d’agrupació més freqüent.
1.2 - Conjunts vocals segons el nombre de
cantants
·Agrupacions
vocals petites:de 2 a 8 cantaires.
El nom de cada formació depèn de la quantitat de cantaires. Observa la següent
taula:
Els més habituals d’aquests tipus
d’agrupacions són els quartet (soprano, contralt, tenor i baix) i l’octet (2
sopranos, 2 contralts, 2 tenors i 2 baixos).
Dins els gèneres que uneixen la música i
el teatre (com l’òpera) fan servir sovint aquests tipus d’agrupacions en els
seus diàlegs (duets, trios…).
·Cor de cambra:entre 9 i uns 20 aproximadament. Té el seu origen
en la música que es feia per als nobles i els reis durant el Renaixement i el
Barroc (aquesta música es feia a les cambres dels palaus. D’aquí deriva el
terme “cor de cambra”). Es tracta normalment d’un tipus d’ agrupació mixta (amb
els 4 tipus de veus: sopranos, contralts, tenors i baixos) tot i que en podem
trobar cors de cambra de veus blanques o de veus masculines.
·Cor o Coral:a partir d’uns 20 cantaires. Són més freqüents els
cors mixtes, però també de veus iguals. Veiem uns exemples concrets:
- Veus mixtes:el seu repertori és molt variat. A Catalunya hi ha una gran tradició i a
quasi cada poble en podem trobar.
- Veus iguals:en tenim alguns exemples. Els veiem a continuació:
Corals infantils:o de veus blanques. Estan formades per nens i
nenes que encara no han fet el canvi de veu. Un tipus especial el trobem a lesescolanies (agrupació coral lligada a una
entitat religiosa – monestir, catedral, església – que sol fer un repertori
religiós). A Catalunya en tenim un exemple important en l’escolania de
Montserrat formada per nois de 10 a 14 anys. És l’escola de música més antiga
d’Europa (i potser del món) que encara està en actiu.
Cors Clavé:agrupació de veus masculines promoguda per Josep
Anselm Clavé al s. XIX per fer acostar la cultura musical catalana al món obrer
(aquest fet està lligat a la Renaixença, moviment nacionalista català).
Orfeó:poden arribar als centenars. Poden interpretar tot
tipus d’obres, però solen fer també obres espectaculars ja que aquestes
agrupacions donen un gran volum sonor. A Catalunya tenim l’Orfeó Català, que va
promoure la construcció del Palau de la Música. Va ser fundat el 1891 i en
l’actualitat és una de les agrupacions més prestigioses del nostre país.
Per conèixer més informació sobre les agrupacions vocals podreu fer-ho accedint a:
En la primera activitat de la sessió, farem un breu repàs
dels contingutsanteriors que hem après irepassem la cançó amb la flauta.
ACTIVITAT 2: Audició
Per iniciar la interpretació de la cançó, a classe repartirem les veus amb les partitures que anem a cantar on uns faran de soprano i altres de contralt. A més, escoltarem la seva àudio seguint la lletra a les partitures i anirem treballant a casa i a l'escola.Tot i que la polifonia sembla molt complicada, assajant i practicant veiem a poc a poc com ho anem aconseguint.
PARTITURA 1 amb lletra de la cançó PARTITURA 2 amb lletra de la cançó
PARTITURA 3 amb lletra de la cançó
Què veieu a les partitures i què us pareix la lletra? Totes les
veus que hi ha són de sorprano i de contralt.
A continuació, us explicaré que per les característiques de vosaltres, els meus alumnes formarem un cor de veus blanques i anem a cantar a dues veus: soprano i
contralt, tal com es veureu en la partitura.
ACTIVITAT 3: Cantem
En aquesta activitat aprendreu la primera veu
(veu de soprano), veu que abans ja sabien amb la flauta. Però, abans de cantar, llegirem la lletra, ja que pot ser una
complexitat en estar en francès. La partitura facilita aquest aprenentatge, ja
que la lletra apareix amb els fonemes com es diu.
Podreu practicar-la a casa i, a classe amb la meua imitació us ensenyaré la cançó que van a anar aprenent-per imitació. Jo cantarè un compàs i vosaltres fareu diversos cops
fins donar-li l'entonació correcta. Ací us deixe un vídeo perquè pugueu seguir practicant des de casa la pronunciació de la cançó:
Cal preparar el cos i la veu per a cantar correctament, per això es necessari prendre consciència d’una postura correcta del cos:
L’esquena recta. Podem imaginar-nos que som uns titelles que tenim un fil al cap que ens estira cap amunt.
El cap en visió horitzontal ni cap amunt (que faria emetre un so escanyat) ni cap avall (que tancaria la columna d’aire). Podem fer exercicis de rotació lenta als diferents costats.
Les cames que proporcionin l’equilibri a tot el cos. Imaginem-nos que les cames són dues columnes flexibles però equilibrades. Podem treballar el balanceig.
La cara relaxada, amb la mandíbula desencaixa. Fem badalls.
El cos en general. Podem fer un gest d’ensurt, com si ens espantessin, i el cos queda rígid, amb els espatlles amunt i aguantant la respiració i de cop i volta relaxar i deixar anar l’aire.
2. RESPIRACIÓ
- Bufar
El primer exercici, i el més fàcil, és el de buidar els pulmons bufant. Ha d’ésser un bufar despreocupat; es tracta, només de treure l’aire amb força unes quantes vegades. Amb això aconseguim:
1.Una descontracció dels òrgans de la respiració.
2.Crear la necessitat d’una aspiració profunda per poder tornar a bufar fort.
3.Una oxigenació de la sang superior al normal, cosa molt saludable si no se n’abusa.
Inflar globus: amb tres grans bufades fer esclatar el globus.
Inflar una bicicleta imitant el gest amb els braços.
El llop que, d’una sola bufada, fa volar la casa de palla i la de troncs dels porquets.
El vent d’un dia de tempesta
Apagar les espelmes d’un pastís d’aniversari.
Els esbufecs que fem quan tenim calor.
- Aspirar
Un sistema fàcil per obtenir una bona respiració és provocar “fam d'aire”, buidant els pulmons enèrgicament; per això el primer exercici proposat ha estat el de bufar. Tots sabem que la millor respiració és la que està controlada pel diafragma, tant a l'entrada com, i especialment, a la sortida de l'aire. Ara bé, no convé crear en els infants una preocupació que pot produir efectes contradictoris. En canvi serà bo de provocar situacions que ajudin a exercitar, d'una manera inconscient i natural, el diafragma. Això, ja sigui d'una manera pausada.
Aspirar lentament i profundament el perfum d'una flor.
Imaginant que estem ajaguts a la platja i ens deixem penetrar de la salabror de l'aire del mar
Imaginar que la panxa és un globus que s'infla i es desinfla: posem-nos les mans a la panxa.. Serà bo de retenir uns moments quan el “ globus” està ple, abans de buidar-lo.
Fer el mateix, imaginant que la panxa és una esponja que xucla l'aigua (en el nostre cas, l'aire) i que després l'estrenyem per a escórrer-la.
Endevinar, per '’olor, què hi haurà per dinar.
O bé, d'una manera ràpida:
Quan tenim una sorpresa desagradable: ens tirem aigua freda a l'esquena, ens cremem la punta dels dits, tenim un ensurt....
Aspirar un inhalador nassal, primer per un forat del nas, després per l'altre, tapant sempre el forat contrari.
En tots els exercicis de respiració hem d'evitar aixecar les espatlles quan aspirem.
- Retenció de l’aire
Un cop plens, els pulmons, d’aire és bo de retenir-lo uns moments abans de treure’l. Això es produeix mitjançant un cert bloqueig del diafragma que el predisposa a controlar-ne, després, la sortida. Aquest bloqueig ja el fem espontàniament davant d’una sorpresa desagradable, com les indicades a l’apartat anterior. Ho podem fer d’una manera més perllongada i també molt natural:
Intentar reconèixer un so feble i allunyat. Ex) el cant d’una grill o d’una ocell al captard, al bosc. Instintivament aspirem i retenim l’aire mentre concentrem la nostra atenció en l’oïda.
Es pot fer, també, l’exercici contrari: treure l’aire dient h (aspirada), retenir uns moments i, després, deixar entrar l’aire pel nas. Repetir-ho unes quantes vegades.
- Expirar
Després d’una aspiració ampla que aprofiti tota la cavitat pulmonar interessa que l’expiració sigui portada, d’una manera ben natural, pel diafragma . Que sigui el diafragma la base de la columna d’aire que ha de produir el so.
El que més ens fa veure aquest control són les sibilants precedides o seguides d’una consonant plosiva.
Reclamar l’atenció: tsst..., txt-txt ..., pssst-pssst.... (convé que siguin sons curts, energètics i repetits)
Caminar per l’aigua : xip-xap...
La serra: rrrist-rrrast..., zzzic-zzzac...
Esternudar: aaatxum, aatxist.
Picar matalassos amb un bastó: ffflist-ffflast.
Fer l’acció de tallar llenya, o de segar traient l’aire pel nas amb força.
Les onades que espeteguen contra les roques: xxxipsss-xapsss.
El coet que s’enfila: s-s-s..........t (bumm).
Per allargar l’expiració oposant resistència a la sortida d’aire:
La mànega: x x x........g (j)
El vent: fffff........
El ventilador: ff........, vvv.........
Apagar les espelmes del pastís d’aniversari de l’avi que té 99 anys.
Per controlar la sortida de l’aire perquè duri molt i es produeixi d’una manera regular:
Bufar la sopa.
Bufar una ferida.
Enllorar un vidre amb l’alè.
Fer bombolles de sabó.
Mantenir amb el buf una ploma flotant a l’aire.
La roda punxada: el forat és petit i la roda triga molt a desinflar-se.
Xiuxiuejant, recitar un text, o comptar fins a 50, aspirant cada 10.
Bufar una espelma a distància de dos pams, de manera que la flama s’inclini sense apagar-se.
Fer voltar un molí de vent de paper, de manera que duri molta estona.
Dos fets naturals que provoquen la respiració perfecta i ampla són les riallades i el badallar. El primer fa treballar més el diafragma; la prova és que quan ens “partim de riure” ens posem les mans a l’estómac del mal que ens fa. El segon, el badall, és l’aspiració més perfecta que mai podem fer i inclou uns moments de retenció de l’aire. Aquest segon fins i tot és fàcil de provocar en grup, proposant badallar com un gat... com un lleó... com un hipopòtam. Aquests dos fets provoquen a més un relaxament muscular molt saludable.
3. ARTICULACIÓ
La pronunciació de les consonants ha de ser molt clara per tal que el text de la cançó sigui intel·ligible a l’oient. No tinguem por a exagerar molt l’articulació. És més, hi ha infants, sobretot en ambient bilingües, que tenen molta dificultat de pronunciar la s de nosa (nossa), la g de metge (metxe), la j de menja (menxa), la zquinze (quinse), la m de pam-i-pipa (pan-i-pipa), la x de Xavier (Javier)..... Està molt estès el vici de dir “atxeca’t” en lloc d’aixeca’t. Els embarbussaments com “setze jutges...”, “En Pinxo va dir en Panxo...” poden ajudar a practicar aquests sons difícils.
Hem d’exercitar molt la mobilitat dels òrgans que intervenen en la pronunciació, com són la llengua, els llavis, la mandíbula i el vel del paladar.
- Llengua
- Una cosa que trenca: crec-crac..... catacrec-catacrac.....
- La serra: rrrist-rrrrast.
- Imitar el gos que llepa, o beu aigua.
- Cavalls que galopen: tàgata, tàgata...
Id. Per l’herba: tèguede, tèguede...
Id. Per la sorra: tíguidi, tíguidi...
Id. Per un pont de fusta: tógodo, tógodo...
Id. Per un túnel: túgudu, túgudu...
- El rellotge: tic-tac...
- La trompeta: ta·ta·ta·ta ( fer ritmes ben tallants )
- Imitar el galop dels cavalls fent espetegar la llengua. Buscar-hi diferents sonoritats variant l’obertura de la boca i la posició dels llavis.
- Intentar tocar-se la punta del nas amb la llengua.
- Llavis
- Cridar un gos posant els llavis punxeguts, com per fer un petó.
- Imitar els moviments de la boca dels peixos.
Id. El vol d’un ramat de perdius: brrrrr ( que només vibrin els llavis ).
- Caminar per un bassal: xip-xap...
- Menjar-se una cirera començant per la cua, sense tocar-la amb les mans.
- Llengua i llavis
- Un vol d’ocells: brrrrrr... ( fent vibrar llengua i llavis )
Llavis, llengua, mandíbula i vel del paladar
- Pa-ta-ca-da, articulant fort i exageradament.
- Molta gent que parla alhora: bla-bla-bla...
- Dir frases com les següents:
“Un bon bou no beu quan plou”
“Mil milions de menuts molls, més o menys”
“¿Quin golafre t’ha agafat el got a Tagamanent?”
- Tota mena d’embarbussaments de dicció dificultosa i refranys populars d’aquesta mena.
- Imitar animals: l’ànec, el gat, el gos, el cuc, etc.
- Parlar xiuxiuejant o, encara millor, articular mots exageradament, però sense so, com per fer-nos entendre per un sord.
4. JOCS COMBINATS
Es poden fer muntatges on intervinguin tota classe de jocs rítmics, de respiració, de ressonància, d’articulació, de representació, etc. units per un fil conductor que els justifiqui i els doni continuïtat.
Contes, narracions, històries que portin fàcilment els oients a participar-hi amb tota mena de sons onomatopeics i de moviments. La tècnica d’aquest procediment la trobarem en la pràctica i en els manuals d’animadors de grups juvenils. Els temes preferits són: la tempesta, el tren, l’explorador, els indis, etc.
OPORTUNITAT DELS JOCS MUSICALS
És molt important que qualsevol joc o exercici tingui la seva finalitat, que sapiguem què volem aconseguir: solucionar una dificultat que es presenta o, encara millor, prevenir un obstacle. Serà bo d’aprofitar les ocasions que ens oferiran les cançons per muntar, sobre la marxa, un joc d’articulació, de ressonància, etc. partint d’un element de la mateixa cançó.
Hem de saber adequar el treball a cada grup i a cada moment; no podem anar amb esquemes prefabricats que qualsevol detall imprevist pot portar al fracàs. El pedagog ha de ser sempre un creador i hi ha d’haver un clima de simpatia i d’alegria que estimuli per al treball de conjunt sense que el riu surti de mare.
Tampoc no ens podem acontentar fent jocs musicals; els infants han d’aprendre que hi ha un treball seriós a fer. Els hem de portar cap als exercicis de tècnica vocal fets d’una manera molt conscient. I, amb això, obrim la porta a un altre camp, immens i més interessant, que supera la finalitat d’aquest treball.
La millor escola de tècnica vocal és el cant. No ho oblidem.
La pràctica del cant solucionarà la major part de les dificultats. Hem de saber-lo conduir per fer descobrir als infants el goig de la bellesa.
